El que he llegit...Contra l'anestèsia política, energia social

"Si vols fer realitat els teus somnis, primer cal despertar-se". No recordo on vaig llegir aquesta frase, però sí que, en aquell moment, em va colpir. És clar, calia identificar la realitat tal com és i actuar per transformar-la! No era suficient aspirar idealment a canviar allò que és tangible, dibuixar apassionadament una societat diferent i continuar asseguts a taula, proposar alternatives arriscades, però limitades al paper i el discurs. Calia oblidar el dolç món oníric per poder modelar el real. I això -abans i ara- vol dir, des d'un punt de vista individual, acceptar riscos i comprometre's, i socialment agrupar energies i treballar en comú, endegar col·laboracions i pactes, crear sinergies, construir a partir d'interessos comuns, de necessitats no resoltes, d'injustícies permanents, guanyar poder polític i arrabassar-lo als professionals que se n'apropien. I calia, doncs, impulsar associacions, fundacions, agrupacions..., aprendre a sumar esforços i no defallir.

Tot això ve a tomb que tinc la convicció que la societat civil està a punt -si és que no ho ha fet ja- de desaparèixer a Catalunya. Aquella societat que va fer del nostre país el més avançat de la Península al costat dels més moderns del nostre nord mític. La que va farcir d'activitats i d'idees, que va ser catalitzadora d'inquietuds socials, que va apostar generosament per la cultura, la modernització i les tradicions del país, està agonitzant. Les diferents administracions públiques subvencionen generosament la majoria d'iniciatives ciutadanes que, d'aquesta manera, resten sotmeses a la corresponent pressió política. Perquè el poder és insaciable i necessita per sobreviure assolir més i més poder, més potestats, més influència, ocupar tot l'espai social.

Pregunto: quina organització privada podrà criticar o presentar iniciatives transformadores davant d'aquella institució pública -i del partit que la controla- que fa possible la seva pròpia existència? Es consolidarà una estructura social en què l'administració és omnipresent, que ens insinua amenaçadorament què hem de pensar per ser raonables, què hem de dir per no molestar, allò que cal menjar i beure per preservar la salut i a quines activitats hem de dedicar el nostre lleure? Els signes afirmatius són evidents: estafa d'una companyia aèria, neva i es col·lapsen les carreteres, es produeix una agressió al carrer i ningú no reacciona...: la responsabilitat sempre és de l'administració. Restem inermes davant la intimidació i l‘escomesa i cerquem l'empara aliena.

Aquesta tendència no s'aturarà per voluntat dels partits polítics ni, encara menys, dels poders públics que se'n beneficien controlant la societat. El retorn de la iniciativa i la participació democràtica ciutadana només serà possible a partir de l'energia de les restes malmeses de la mateixa societat civil. Renunciar a les subvencions públiques o, com a mínim, garantir-les mitjançant programes pactats que tinguin una durada superior al d'una legislatura, ha de ser la condició indispensable que faci possible la renaixença d'una societat viva, no anestesiada, desperta.



Àngel Miret i Serra